dijous, 17 de febrer del 2011
dijous, 10 de febrer del 2011
Ressenya del llibre de la Dra. Montserrat Duch i Meritxell Ferré "De súbdites a ciutadanes. Dones a Tarragona 1939-1982" a la revista "Segle XX"
Tot seguit es reprodueix la ressenya que ha estat publicada per Carme Agustí Roca de la Universitat de Lleida de l'obra de la nostra Investigadora Principal, la Dra. Montserrat Duch i la becària del grup de recerca i estudiant de doctorat, Meritxell Ferré: De súbdites a ciutadanes. Dones a Tarragona, 1939-1982(2009). Tarragona. Cercle d'Estudis Històrics i Socials «Guillem Oliver» del Camp de Tarragona. A la Revista "Segle XX. Revista catalana d'Història" num. 3, 2010. Barcelona. Editorial Afers.
"Fer sentir les veus silenciades, les històries femenines individuals que conformen la història de la ciutat de Tarragona des de la postguerra fins a la transició. Aquest és l'objectiu de la proposta de patchword de veus —evocant el terme encunyat per Alessandro Portelli— que proposen Montserrat Duch i Meritxell Ferré, elaborada arran d'un projecte de recollida de memòria oral.
Les autores, historiadores de diferents generacions que comparteixen llocs comuns personals i ideològics, seleccionaren trenta-dues dones de diferent origen social i geogràfic, per bastir una obra que es recolza en fonts arxivístiques i hemerogràfiques, però molt especialment, en un amplíssim aparat bibliogràfic. Així, ens trobem amb un ventall de trajectòries diverses, tant en l'àmbit laboral —treballadores del tèxtil, de la indústria tabaquera, mestres, infermeres, periodistes o mestresses— com pel que fa a la seva procedència —oriündes de la ciutat o la província, d'altres localitats catalanes o immigrades durant els anys cinquanta i seixanta— i al seu activisme cívic i polític —feministes, activistes culturals, militants antifranquistes, membres de sindicats o partits polítics. Uns perfils que són agrupats segons un criteri històric i biològic —les dones nascudes de 1910 a 1930, de 1930 a 1950 i de 1950 a 1970— i que, de manera molt suggerent, s'organitzen en deu capítols que manlleven els títols de diferents obres literàries o filosòfiques significatives per a cadascuna de les tres generacions ateses. Com reconeix Mary Nash al pròleg, «d'aquesta sàvia manera han teixit un altre patchwork de connexions simbòliques referencials entre l'univers de la creativitat femenina, el pensament feminista i les vivències de les successives generacions de dones aTarragona i el seu quefer històric».
En el llarg camí de la submissió vers l'exercici de la plena ciutadania, l'obra ens fa testimoniar el viratge diacrònic d'unes dones que parteixen de l'escenari de postguerra, en què es rememoren uns models de dona i família que esdevingueren fonamentals per a la consolidació del règim. A l'altra cara de la moneda, les referències a la carestia quotidiana, quan les dones protagonitzaren les més diverses estratègies de supervivència com a obligades mantenidores del nucli familiar. També hi és viva la memòria de les experiències a la presó de dones de les Oblates i el record de les «dones de presos», víctimes de l'anomenada repressió subsidiaria. I hi és present el silenci, les paraules no dites sobre altres mètodes repressius.
Amb la irrupció de la segona generació de dones, veiem com es mantenen els estereotips de «casada o monja», mentre els seus espais de socialització continuen essent fiscalitzats i els mitjans de comunicació imbuïts de la retòrica oficial. Sense oblidar el protagonisme de Secció Femenina o Acció Catòlica, que participaven activament en els instruments de control social de l'Estat i que obligaren a qui era objecte de beneficència a «arraconar les seves idees per poder posar un plat a la taula dels seus fills».
En les dècades dels anys seixanta i setanta, l'auge industrialitzador comportà l'arribada d'unes dones que visqueren el fenomen del barraquisme i les diferents problemàtiques que s'hi associen. Inserides, al seu torn, en uns ambients laborals androcèntrics, però ja imprescindibles per al desarrollismo, tot i les dificultats per fer-se sentir dins els sindicats, trobaren la manera de mobilitzar-se, com ho mostra l'experiència reivindicativa de les treballadores de Tabacalera o Valmeline durant els anys 70.
L'activitat pública de les dones de la tercera generació, que se sabien protagonistes d'uns moments únics en la història del segle XX, va fer que moltes compaginessin una doble militància, la feminista i la d'oposició al règim; alhora que participaven del moviment civil catalanista configurat a l'entorn d'activitats com l'escoltisme o iniciatives educatives i culturals progressistes. Paral·lelament, la consolidació del feminisme com a moviment social organitzat, donava lloc a diferents iniciatives que desplegaren una intensa activitat, com el Moviment de Dones de Tarragona, refós el 1979 en el Bloc Feminista de Tarragona, o la delegació de l'Associació Catalana de la Dona.
Amb un apartat final conformat per les autobiografies d'aquestes donasses —feminitzant els homenots de Pla—, es conclou una obra coral en què destaca especialment l'hàbil inserció de l'oralitat en una basta anàlisi històrica, que supera de molt els límits tarragonins per recórrer l'esdevenir històric català i espanyol de 1939 a 1982 en clau femenina."
Carme Agustí Roca. Universitat de Lleida
"Fer sentir les veus silenciades, les històries femenines individuals que conformen la història de la ciutat de Tarragona des de la postguerra fins a la transició. Aquest és l'objectiu de la proposta de patchword de veus —evocant el terme encunyat per Alessandro Portelli— que proposen Montserrat Duch i Meritxell Ferré, elaborada arran d'un projecte de recollida de memòria oral.
Les autores, historiadores de diferents generacions que comparteixen llocs comuns personals i ideològics, seleccionaren trenta-dues dones de diferent origen social i geogràfic, per bastir una obra que es recolza en fonts arxivístiques i hemerogràfiques, però molt especialment, en un amplíssim aparat bibliogràfic. Així, ens trobem amb un ventall de trajectòries diverses, tant en l'àmbit laboral —treballadores del tèxtil, de la indústria tabaquera, mestres, infermeres, periodistes o mestresses— com pel que fa a la seva procedència —oriündes de la ciutat o la província, d'altres localitats catalanes o immigrades durant els anys cinquanta i seixanta— i al seu activisme cívic i polític —feministes, activistes culturals, militants antifranquistes, membres de sindicats o partits polítics. Uns perfils que són agrupats segons un criteri històric i biològic —les dones nascudes de 1910 a 1930, de 1930 a 1950 i de 1950 a 1970— i que, de manera molt suggerent, s'organitzen en deu capítols que manlleven els títols de diferents obres literàries o filosòfiques significatives per a cadascuna de les tres generacions ateses. Com reconeix Mary Nash al pròleg, «d'aquesta sàvia manera han teixit un altre patchwork de connexions simbòliques referencials entre l'univers de la creativitat femenina, el pensament feminista i les vivències de les successives generacions de dones aTarragona i el seu quefer històric».
En el llarg camí de la submissió vers l'exercici de la plena ciutadania, l'obra ens fa testimoniar el viratge diacrònic d'unes dones que parteixen de l'escenari de postguerra, en què es rememoren uns models de dona i família que esdevingueren fonamentals per a la consolidació del règim. A l'altra cara de la moneda, les referències a la carestia quotidiana, quan les dones protagonitzaren les més diverses estratègies de supervivència com a obligades mantenidores del nucli familiar. També hi és viva la memòria de les experiències a la presó de dones de les Oblates i el record de les «dones de presos», víctimes de l'anomenada repressió subsidiaria. I hi és present el silenci, les paraules no dites sobre altres mètodes repressius.
Amb la irrupció de la segona generació de dones, veiem com es mantenen els estereotips de «casada o monja», mentre els seus espais de socialització continuen essent fiscalitzats i els mitjans de comunicació imbuïts de la retòrica oficial. Sense oblidar el protagonisme de Secció Femenina o Acció Catòlica, que participaven activament en els instruments de control social de l'Estat i que obligaren a qui era objecte de beneficència a «arraconar les seves idees per poder posar un plat a la taula dels seus fills».
En les dècades dels anys seixanta i setanta, l'auge industrialitzador comportà l'arribada d'unes dones que visqueren el fenomen del barraquisme i les diferents problemàtiques que s'hi associen. Inserides, al seu torn, en uns ambients laborals androcèntrics, però ja imprescindibles per al desarrollismo, tot i les dificultats per fer-se sentir dins els sindicats, trobaren la manera de mobilitzar-se, com ho mostra l'experiència reivindicativa de les treballadores de Tabacalera o Valmeline durant els anys 70.
L'activitat pública de les dones de la tercera generació, que se sabien protagonistes d'uns moments únics en la història del segle XX, va fer que moltes compaginessin una doble militància, la feminista i la d'oposició al règim; alhora que participaven del moviment civil catalanista configurat a l'entorn d'activitats com l'escoltisme o iniciatives educatives i culturals progressistes. Paral·lelament, la consolidació del feminisme com a moviment social organitzat, donava lloc a diferents iniciatives que desplegaren una intensa activitat, com el Moviment de Dones de Tarragona, refós el 1979 en el Bloc Feminista de Tarragona, o la delegació de l'Associació Catalana de la Dona.
Amb un apartat final conformat per les autobiografies d'aquestes donasses —feminitzant els homenots de Pla—, es conclou una obra coral en què destaca especialment l'hàbil inserció de l'oralitat en una basta anàlisi històrica, que supera de molt els límits tarragonins per recórrer l'esdevenir històric català i espanyol de 1939 a 1982 en clau femenina."
Carme Agustí Roca. Universitat de Lleida
dimecres, 2 de febrer del 2011
El cooperativisme a la revista Plecs d'Història Local.
El cooperativisme és el tema d'estudi bàsic per a un dels membres del grup de recerca, del Dr. Antoni Gavaldà. Dedicà la seva tesi doctoral a l'estudi del cooperativisme agrari, especialment, la cooperativa agrícola de Valls. Amb la seva tesi, inicià tota una trajectòria dedicada al cooperativisme fins al punt de coordinar la col·lecció Cooperativistes catalans de la fundació Roca i Galès a nivell de Catalunya. Igualment, posant especial èmfasi en la sociabilitat i a l'associacionisme popular, la Dra. Montserrat Duch, investigadora principal del grup, també s'adherí a la iniciativa i col·laborà amb la publicació de l'estudi de Micaela Chalmeta,
Subscriure's a:
Missatges (Atom)